2016: un any de merda? 2017: un altre any de lluita
Gairebé totes les anàlisis sobre aquest any 2016, especialment en els últims mesos, coincideixen en qualificar-lo d’un any dolent des de la perspectiva de les classes populars, de l’esquerra i dels moviments socials.
Finalment s’ha consolidat un nou govern de dretes de Mariano Rajoy, amb la vergonyant abstenció socialista, a Colòmbia s’ha votat NO al referèndum sobre el procés de pau des d’una perspectiva conservadora, el Regne Unit ha votat sortit de la UE també des d’una perspectiva conservadora i la guinda ha estat l’elecció de Donald Trump com a nou president dels EUA. Avanç de la ultradreta a tota Europa i a Estats Units, fenòmens racistes i xenòfobs afloren arreu.
Efectivament, tot això provoca desencís i refluxe en els moviments socials, ciutadans i populars. Les últimes mobilitzacions per fer dels pressupostos una eina de justícia social i per revertir les retallades no han tingut gran participació. És comprensible: ningú podia pensar que no tindria efecte un cop tan gran de la dreta amb els Trump i Rajoy sortint-se amb la seva.
Però si es mira més de prop aquest 2016 també ha tingut elements de petites victòries i sobretot de lluita, de molta lluita, com els anys anteriors.
Començo pel més proper a mi. A TV3, hem seguit el camí de recuperació de drets laborals i salarials perduts per la Contrareforma laboral. És cert que bàsicament ha estat als tribunals i per temes salarials, hem guanyat una demanda sobre la paga de 2012 i una altra sobre el cobrament de cconceptes salarials a les vacances. Hem posat en marxa un conveni que es proroga per un any més i que ens ha de dur a l’equiparació dels treballadors de tele i ràdio públiques catalanes. Molt important: hem aconseguit que el nostre company acusat d’una suposada publicació de dades privades de la CCMA fos declarat innocent i quedés lliure de càrrecs. Això sí: ens falta que els partits polítics amb majoria al Parlament decideixin ja d’una vegada canviar el Consell de govern de la CCMA, aquesta direcció nefasta de Duart i Llorach, la pitjor de la història i que encara respon al pacte CiU-PP del primer govern Mas.
A nivell local, a Ciutat Vella i en general a Barcelona. L’Ajuntament que va sortir de la il·lusió de Barcelona en Comú, ha començat a donar passes, malgrat la feblesa de la majoria tan escassa de regidors. S’ha aturat desnonaments, s’ha aturat la proliferació de bars i restaurants, es comença a ordenar les terrasses i l’efecte depredador del monocultiu turístic a Ciutat Vella, s’ataca la pobresa i s’afronta els lobbis hotelers, immobiliaris, empresarials que han governat la ciutat. Sembla poca cosa però s’està fent feina.
A nivell català, el juny En Comú Podem va guanyar per segona vegada les eleccions. Ës el tercer cop en quatre eleccions que la meva humil papereta, sempre d’esquerres, sempre a favor de les classes populars i els moviments socials, és la més votada a la circumscripció on voto. És un bon motiu d’esperança. Ara encarem el procés de bastir la nova organització que ha de representar aquests activistes i votants arreu del país.
Perquè malgrat tot a Catalunya s’ha obert pas una possibilitat. La monarquia borbònica segueix consolidada a Espanya amb govern de dretes però a Catalunya té un punt feble. Aquí hi ha un moviment que la qüestiona, que vol trencar amb aquest motlle tan carca i obsolet. Que es planteja una República Catalana. És clar: no volem reis, volem una República. I Catalana, perquè cada poble ha de fer el seu camí i, si el fem, ja trobarem formes d’agermanar-nos, federar-nos o confederar-nos.
Què cal, doncs? Lluita, molta lluita i mobilització. Als barris, als pobles, als llocs de treball. Però sempre ha estat així, amb més o menys dificulats.
Per això, 2017 ha de ser un any més de lluita. Només qui dóna la batalla pot guanyar.
Aquest any han mort moltes figures de la cultura. Segurament Leonard Cohen estaria més a prop meu política o estèticament, però aquest jove dels 70 amant del glam rock i del punk sempre ha estat més de David Bowie. Així, doncs, acabo 2016 amb un crit de guerra:
«We can be heroes in 2017»
«Podem ser heroïnes el 2017»
Barcelona, 31 de desembre de 2016
VIUEN LES PRODUCTORES AUDIOVISUALS DE CATALUNYA PER SOBRE DE LES SEVES POSSIBILITATS?
Viuen les productores audiovisuals de Catalunya per sobre de les seves possibilitats?
(En resposta a Raimon Masllorens i als articles recents als diaris ARA i El País sobre la situació de la CCMA i del sector audiovisual a Catalunya)
Els hàbits de consum de continguts audiovisuals estan canviant profundament. S’ha multiplicat exponencialment la velocitat i extensió de la difusió de tot tipus de materials audiovisuals.
A la indústria audiovisual s’està produint ara de manera molt ràpida una transformació similar a la que han tingut altres sectors industrials. El nucli del negoci industrial ha passat de la producció al consum. De la transcendència i la rendibilitat econòmica del producte audiovisual (la pel·lícula, el documental, la sèrie) ben acabats s’ha passat a la rendibilitat del mitjà de transmissió del material (la xarxa, el dispositiu de recepció) i de la quantitat de persones que connecten amb aquest mitjà. Si val la cita, aquest fenòmen en diversos sectors industrials els va analitzar molt bé Herbert Marcuse a «L’home unidimensional» ja als anys 60 del segle passat.
No és qüestió d’omplir aquest text de dades, però la mitjana de durada dels continguts audiovisuals més vistos és de menys de 30 segons. Repeteixo “audiovisuals vistos” perquè l’àudio sembla importar poquíssim. Els videoclips musicals són cada vegada més vistos sense àudio a través de mòbils, tablets i ordinadors per la franja més jove de receptors.
En aquest panorama, la producció audiovisual “de qualitat” (i en aquest epígraf podríem incloure ja qualsevol cosa més enllà d’una persona fent ganyotes davant d’un mòbil durant 15 segons) en obert està condemnada a desaparèixer? Es quedarà reduïda a les plataformes de pagament en mans de les grans companyies de telecomunicacions (bàsicament Movistar-Telefònica)?
Em resisteixo a acceptar-ho. Però també és cert que l’única possibilitat de supervivència de l’audiovisual com a sector productiu està en una inversió de diners públics. Només podem salvar el sector si l’entenem com a essencial per a la societat. La producció audiovisual és un bé públic cultural.
A Catalunya sempre ha estat així. La producció audiovisual a Catalunya no hauria estat possible sense impuls públic. Les productores privades de Catalunya han viscut al costat i en col·laboració del sistema públic audiovisual de Catalunya, de la CCMA, TV3 i Catalunya Ràdio. Amb les seves virtuts i els seus defectes. El defecte principal: la seva creació i desenvolupament no va estar al servei “del país”, com tants cops s’ha dit des de sectors propers al govern, sinó al servei del partit governant, CiU. Aquesta dependència es va mantenir durant els governs del tripartit, que no va canviar l’essencial de la direcció de la CCMA, i es va accentuar amb els governs d’Artur Mas.
A hores d’ara, no sembla que calgui insistir massa en els resultats de la gestió de la crisi que han fet els governs europeus, inclosos l’espanyol i el català, en aquest cas amb un Artur Mas exercint de retallador amb plena convicció. Els rics s’han fet més rics, els pobres molt més pobres i els treballadors que viuen del seu salari cada cop tenen més problemes per no caure en la pobresa. El sector públic s’ha reduït i descapitalitzat.
El sistema públic audiovisual de Catalunya ha patit aquesta acció de govern de manera molt punyent. A la CCMA (TV3 i Catalunya Ràdio) van ser acomiadats primer tots els treballadors temporals i les productores subcontractades (uns 500 llocs de treball) i després van ser acomiadats a través d’un ERO uns 300 treballadors. Els sous van ser reduïts il·legalment (com vam poder demostrar en els tribunals).
I, és clar, els diners que arribaven a les productores privades de Catalunya a través del pressupost de la CCMA també s’han reduït. Tantes vegades com hem pogut des del Comitè d’Empresa de TV3 hem reiterat als partits polítics en el Parlament, als governants i als opositors, que han d’arribar diners públics a la indústria audiovisual, que per a nosaltres és essencial tenir un sector audiovisual dinàmic i productiu, però que la millor manera de gestionar aquestes subvencions no és a través del pressupost de la CCMA.
El pressupost de la CCMA s’ha reduït en un 30%. Hem d’establir una baralla per les engrunes d’aquest pressupost entre els treballadors de la radiotelevisió pública i els empresaris de les productores privades? No. El que cal és un contracte-programa entre el govern de la Generalitat i la CCMA per a un finançament estable i suficient del sistema públic audiovisual. I, en paral·lel, un acord entre el govern i les productores per a un impuls a la necessària indústria audiovisual a Catalunya.
Però això presenta diversos problemes.
El principal: que la direcció actual de la CCMA està totalment desacreditada per a aquesta tasca. La direcció Brauli Duart – Núria Llorach representa una fase política molt superada ja a Catalunya, aquell govern d’Artur Mas amb suport del PP i només ha estat l’executora de les retallades sobre els treballadors. Cal canviar ja aquesta direcció.
El segon problema: que el govern i el Parlament tinguin temps per dedicar a la reforma de les lleis de la CCMA i de l’audiovisual. I tampoc sembla que la situació política ho permeti.
Mentrestant, els treballadors de la CCMA seguirem defensant els nostres drets i reivindicant la capacitat productiva del sistema audiovisual públic , amb l’orgull dels productes de qualitat que fem (documentals de producció pròpia de 30 minuts o de Sense Ficció, programes culturals propis o col·laboracions amb productores com Polònia o Merlí) i passant de vegades alguna vergonya quan algun informatiu deriva cap a la propaganda.
En fi. Recordeu allò que es deia tant fa uns anys sempre culpabilitzant els treballadors: “Heu viscut per sobre de les vostres possibilitats”? Ara ja no es diu gaire. És tan clar que tot va ser per robar-nos el poc que teníem. Ells, els lladres han demostrat que no vivien per sobre de les seves possibilitats, encara podien robar una mica més.
Doncs fem la mateixa pregunta una mica canviada. “Han viscut les productores privades audiovisuals de Catalunya per sobre de les seves possibilitats?”.
La meva resposta és “No” i espero que sobrevisqui i es revitalitzi un sector audiovisual molt necessari a Catalunya. Això sí, als treballadors de la CCMA deixeu-nos fer la nostra feina i mostrar la nostra capacitat productiva, de qualitat i en obert!!
Sant Joan Despí / Barcelona, 5 de desembre de 2016
Ja tenim sentència El Gustau absolt
JA TENIM SENTÈNCIA: El Gustau absolt!!!
Aquest matí s’ha conegut la sentència sobre el cas de la demanda de la CCMA de 7 anys de presó contra el treballador de TV3 al qual van voler culpar de la filtració de 2012 de les dades salarials i dels càlculs per a fer l’ERO.
La sentència és clara: EL GUSTAU HA QUEDAT ABSOLT dels càrrecs de descobriment i revelació de secret.
Els companys, amics i famíiliars del Gustau estem molt contents per la sentència. Després d’anys de persecució, s’acaba el patiment.
DEMÀ DIMECRES 13 de JULIOL, A LES 15H, A TV3 CONCENTRACIÓ A LA PEDRA:
Encara queda un escull: cal veure què farà la CCMA amb la sentència. Tindran la barra de presentar un recurs a l’Audiència? insistiran, com han fet durant anys, a allargar el patiment d’una família?
JA EN TENIM PROU D’AQUESTA DIRECCIÓ DE LA CORPORACIÓ:
LLORACH, DUART, DIMISSIÓ IMMEDIATA.
COMITÊ EMPRESA TV3
COMITÊ EMPRESA CATALUNYA RÀDIO
Sant Joan Despí, 12 de juliol de 2016
Què fer amb 71 escons? I les alcaldies més importants i un moviment social i polític
Què fer amb 71 escons?
I les alcaldies més importants, i un moviment social i polític,…
Una valoració personal sobre les eleccions generals del 26J
- Per tercera vegada en poc més d’un any, la meva papereta ha estat la més votada De les 4 eleccions des de maig de 2015 (municipals, Parlament de Catalunya, generals 1 i generals 2) en 3 ocasions la meva papereta va ser la guanyadora a la meva circunscripció (ciutat o província de Barcelona). Això és un èxit grandiós per a qui sempre ha votat opcions d’esquerra transformadora que mai ocupaven més enllà d’un 4rt o 5è lloc.
- «En Comú Podem» es consolida com a primera força a Catalunya i mostra que l’espai per a una confluència d’esquerres amb posicions socials progressistes i transformadores i amb una posició democràtica favorable a la solució del conflicte entre Catalunya i l’estat monàrquic és ample i guanyador. Cal dedicar esforços a consolidar i organitzar el moviment.
- El segon lloc a Catalunya és per a ERC amb claredat, especialment en el nombre de vots. Demostra una força majoritària de l’esquerra a Catalunya i una davallada de les dretes, més visible en suma de vots que en escons, malgrat un lleuger repunt del PP que té més a veure amb un recapte de vots de Ciutadans.
- A Espanya no hi ha hagut ni «sorPPasso» ni «sorPSOEasso». «Unidos Podemos» no ha passat del tercer lloc en diputats i escons i consolida 71 escons amb una baixada de més d’un milió de vots. 4.1 Aquí val la pena aturar-se perquè és la clau de volta de l’allunyament de la possibilitat d’un govern d’esquerres a Madrid. L’unànim divergència entre enquestes i sondejos a peu d’urna que marcaven una clara tendència a una pujada d’UP així com l’evidència d’una errada reconeguda en el cens de 2015 em van fer pensar la nit del 26J en un possible «pucherazo». Però, mentre una força independent i solvent no verifiqui aquesta circumstància, i crec que cal fer-ho, haurem de donar els resultats reals per bons. Si és així, què va passar amb aquest milió de votants? Una recent reunió amb sindicalistes de tot l’Estat del meu sector dóna algunes claus: Tots i totes havien votat Unidos Podemos, però tots i totes tenien amics i companys, antics votants d’IU o de Podemos, que no havien votat la confluència. Una altra explicació, més complexa, d’un company era que votants que volien un govern d’esquerres veien perillós el «sorpasso» perquè el PSOE mai hauria donat suport a un govern presidit per Pablo Iglesias. En tot cas, sembla que fora de Catalunya, la confluència no va generar tanta il·lusió com semblava «a priori». Una sensació subjectiva és que es va fer tard. La confluència era per les eleccions anteriors, aquesta va arribar tard, especialment per IU, i qui sap si massa aviat per Podemos. De tota manera, encara queda per resoldre «el misteri del milió de vots perdut», perquè no van anar al PSOE ni va haver tanta abstenció
- La dreta sempre fa vot útil. El creixement del PP és a costa de la caiguda de Ciutadans i recull també el vot més «d’ordre» i poc amant de canvis d’una part de l’electorat del PSOE. Aquí també pot haver influit el «Brexit», una reacció conservadora «hem de quedar-nos amb l’Europa que tenim i no liar-nos amb canvis».L’opció de la «gent d’ordre», del «sistema» era clara: agrupar vots en el PP. I així s’ha produit la seva pujada en vots i escons.
- Què fer ara al Congrés? Què fer a Espanya? Si se supera la decepció per les esperances d’assalt al govern fracassades, tenim un grup d’esquerra transformadora potent, de 71 diputats i diputades, que amb els 9 d’ERC i alguns més (Bildu) composen una oposició forta als plans de formació d’un govern continuista de submissió a la troika nucleat en torn al PP i amb possible suport de Ciutadans i el PSOE. Aquest últim té un paper complicat. Si facilita el govern del PP, una part dels seus dirigents i sobre tot el seu electoral el castigarà i pot unir-se a preparar una alternativa de canvi. Cal consolidar la confluència de forces i persones a tot l’Estat i anar més enllà, superar la coalició electoral. L’alternativa està en bastir una confluència política, plural, on cada persona tingui un vot, una veu per a una oposició forta i cada cop més sòlida a la política neoliberal
- Què fer a Catalunya? Primer de tot, el nou espai polític dels Comuns s’ha d’organitzar, a cada poble, a cada ciutat de Catalunya i també recollir el component sindical i sectorial d’un projecte per a la hegemonia de l’esquerra i alternatiu al nacionalisme conservador. Una proposta: aquesta tardor-hivern un procés de debat i propostes de treball que culmini en uns Estats Generals dels Comuns per estructurar la nova força política, més moviment i confluència que altra cosa, però superadora de la mera candidatura electoral. I el més important, la proposta política:
- Una proposta política unitària de l’esquerra a Catalunya Comencem pel principi. La meva tradició de cultura política prové dels que consideren que el nacionalisme és una ideologia poc favorable a l’emancipació de la classe treballadora i les classes populars i que propugna l’internacionalisme. Però la meva cultura política prové també dels que parlen de l’anàlisi concreta de la situació concreta. I en aquesta situació concreta a Catalunya i a Espanya l’únic vector de ruptura amb el règim monàrquic borbònic del 78 és la República Catalana. Bastir un estat sobirà republicà a Catalunya és una proposta política que compte amb majoria suficient entre el poble i entre forces d’esquerra transformadora com per assegurar que és una alternativa favorable a la classe treballadora i les classes populars, la ciutadania menys afavorida i una alternativa que s’ha demostrat ingovernable per als poderosos, per a la burgesia. Estem en condicions de forjar una Aliança d’Esquerres per a la República Catalana començant per l’exigència d’un Referèndum vinculant, acordat o no, sobre la creació de la República Catalana Sobirana i sobre la seva relació amb l’Estat Espanyol. Naturalment, recordant a Castelao, sobre aquesta última pregunta la resposta seria: «De una España franquista naturalmente que soy independentista gallego». I ara «D’una Espanya monàrquica, borbònica, governada pel PP, naturalment que sóc independentista català». Això sí, sempre internacionalistes i solidàries.
Barcelona, 1 de juliol de 2016
LA DRETA CONTINUA MANANT: QUÈ SERÀ DEL PROCÉS?
La dreta continua manant
Què serà del procés?
Prèvia: Aquest text és una aportació particular de l’autor, no respon a cap opinió col·lectiva i està obert al debat i contrast amb qualsevol comentari o opinió constructiva.
Els fets
Diumenge 10 de gener “in extremis” abans de la dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions, va ser investit Carles Puigdemont com a nou president de la Generalitat amb el suport de JxS i 8 diputats de la CUP, abstenció de 2 diputats de la CUP i vot contrari de la resta del Parlament. Com a resultat es formarà un govern de JxS amb majoria de CDC per liderar el “procés constituent” que ha de ser de 18 mesos fins al referèndum d’aprovació de la Constitució de la nova República Catalana.
Les tesis
- La dreta catalana, a l’últim moment, ha salvat la seva hegemonia pel lideratge d’aquest complex procés que ha de dur hipotèticament a la República Catalana.
- El procés constituent de la República Catalana requereix la ruptura amb l’estat monàrquic espanyol i la seva legalitat.
- La ruptura haurà de passar per actes de desobediència civil a la legalitat espanyola i de prevalència de la nova legalitat catalana.
- Els actes de desobediència civil requereixen un moviment popular organitzat molt potent, quantitativa i qualitativament, amb participació compromesa de sindicats, moviments i associacions socials i cíviques, especialment de les que representen els sectors més desafavorits de la societat
4.1 En la fase de desobediència civil, es farà molt més clara la incidència de la lluita de classes en el procés i, per tant, la necessitat d’incorporar en primera línia les classes populars i les seves organitzacions. Necessitat de l’esquerra liderant la mobilització
- Si no hi ha protagonisme i mobilització de l’esquerra i de les classes populars, la dreta tancarà el procés amb algun acord amb la dreta espanyola pel manteniment de l’”statu quo” del poder amb algun pedàs institucional.
- Sense batalla, amb algun èxit, de l’esquerra per l’hegemonia, no hi haurà procés constituent. Com a molt, es mantindrà eternament un cert pols institucional entre legalitats
Desenvolupament de les tesis i anàlisi d’alguns factors importants
1. “Catalunya Sí Que Es Pot”
La participació de “Catalunya Sí Que Es Pot” a les eleccions del 27S va acabar amb un resultat pobre i una sensació de fracàs. Tot i que l’inici prometia molt, cavalcant sobre l’èxit a Barcelona i a altres poblacions de les candidatures municipals de confluència “En Comú”, en la formació de CSQEP va haver-hi absències molt notables i la presentació d’un programa i una candidatura per unes eleccions al Parlament de Catalunya van topar amb l’èxit comunicatiu que van aconseguir Artur Mas i els que van configurar “Junts Pel Sí” amb la seva consideració de les eleccions com a plebiscit.
El parany va estar molt ben posat i va tenir èxit. Només es podia haver contraposat amb una oferta clara respecte a les preguntes que es feia l’electoral que eren “Independència sí o no?” “Procés constituent sí o no?” “República catalana sí o no?”. Tot i que en el programa electoral de CSQEP figuraven les dues expressions: “procés constituent no subordinat” i “República Catalana” al costat d’un programa molt consistent de propostes socials contràries a les mesures de retallada i contra els treballadors i les classes populars del govern Mas, l’electorat no va percebre cap tipus de programa “nacional” en CSQEP i va escorar cap a altres candidatures més clares en el sí al procés (JxS i la CUP) o més clares en el no i amb alguna proposta social (PSC, C’s). El paper de CSQEP va quedar molt diluït. Els principals candidats tampoc van expressar mai la totalitat del programa en resposta al plebiscit plantejat.
És cert que les eleccions es van plantejar en un terreny molt incòmode per a l’esquerra social i també que CDC va portar les eleccions a aquest terreny per ocultar la trajectòria de retallades del seu govern i la corrupció que afecta el seu partit. Però se’n va sortir amb la seva i la veu de la indignació popular va quedar molt apagada en aquestes eleccions, representada per la CUP i pels magres resultats de CSQEP.
2. La CUP es queda sola
L’aritmètica parlamentària, malgrat la victòria relativa de JxS, va donar un panorama difícil per a la investidura d’Artur Mas. Calia algun suport de la CUP o d’alguna altra força. El primer que va fer la CUP va ser forçar una declaració sobre el procés constituent i el seu calendari que va acompanyar d’un pla de xoc social, molt de mínims i basat en lleis o decrets ja debatuts al Parlament, però que constituïa un intent d’obrir-se a altres forces d’esquerra, singularment CSQEP.
Catalunya Sí Que Es Pot va votar en contra de la declaració, errant en la seva decisió si el que es volia és propiciar una altra majoria possible al Parlament. Com a mínim, s’hauria hagut d’abstenir per buscar un acostament cap a la CUP i al sector d’ERC i independents dins de JxS.
Els resultats electorals queden emmascarats per la candidatura conjunta. Dels 62 diputats de JxS hi ha més de 30 entre ERC i independents que sumats als 11 de CSQEP i als 10 de la CUP podien donar un joc interessant cap a una majoria d’esquerres al Parlament.
La CUP ha estat conscient d’això durant els mesos de negociació de la investidura, però CSQEP no ha donat cap pas en el mateix sentit. Es pot dir que s’ha deixat sola la CUP enfront de la seva negociació amb JxS, sense oferir-li cap sortida cap a l’esquerra amb què pressionar a CDC.
3. Les eleccions generals del 20D. “En Comú Podem” entra en escena
Les eleccions generals del 20D han tingut una gran incidència en el panorama. La implicació, aquest cop sí, a fons dels moviments “EnComú”, especialment Bcomú amb Ada Colau, dins de la formació d’una confluència d’esquerres sota el nom d’EnComúPodem, el desenvolupament de moviments similars a Galícia i País Valencià i l’èxit obtingut a Catalunya per davant d’ERC, PSC i CDC, així com l’explícita incorporació al programa estatal de Podemos i d’IU de l’exigència del referèndum d’autodeterminació a Catalunya, donen un tomb cap a l’esquerra significatiu al procés. CDC reacciona accelerant les negociacions d’investidura, es presenta una nova proposta el mateix 21D i s’emplaça a la CUP a una decisió final abans de la dissolució del Parlament i de la convocatòria de noves eleccions amb perspectives dolentes per CDC i bones per a ERC i per a un nou subjecte polític sobre la base de la confluència EnComúPodem.
La pressió sobre la CUP es torna insuportable i l’ha d’afrontar en solitari sense cap altre suport de les esquerres.
4. La investidura. Frau democràtic. “Tamayazo” a la catalana?
Finalment, dissabte 9 de gener, després de dos diumenges d’assemblees i reunions de la CUP que mostren contradiccions i divisions internes sobre la investidura o no d’Artur Mas, s’arriba a un pacte d’investidura entre JxS i CUP, que implica un president de la Generalitat de CDC diferent de Mas però designat per ells i un cert acord de submissió parlamentària de la CUP a JxS amb la integració parcial de 2 diputats al grup de JxS i la substitució d’altres 2 diputats.
Des d’un punt de vista democràtic, es tracta d’una falsificació del resultat electoral. Dos diputats d’una candidatura s’integren en una altra contra la que havien competit electoralment. És un cas de transfuguisme previ a una votació sobre formació del govern en la línia del que en el seu moment va ser qualificat de “tamayazo” a l’Assemblea de la Comunitat de Madrid. Es pot argumentar que en aquest cas ha estat un “tamayazo pactat” o un “transfuguisme pactat”, cosa que no deixa d’incorporar elements encara més incompatibles amb el respecte als resultats electorals.
No té justificació possible davant dels electors: Que 2 diputats elegits en la llista de la CUP passin a formar part de la “dinàmica parlamentària” de JxS és transfuguisme i falseja els resultats electorals.
La direcció de la CUP explica l’acord en els seus aspectes més favorables des d’una perspectiva d’esquerres: Mas no continua de president. Però també és certa la valoració que pot fer la direcció de CDC: Hem hagut de renunciar a Mas com a president però continuem tenint la presidència de la Generalitat i la majoria del govern en un moment que les perspectives electorals eren molt dolentes i podíem ser 3a o 4a força política a Catalunya. I ERC? Per la seva posició des del 27S que prioritza el procés d’independència a qualsevol altra consideració, ha de valorar positivament la investidura però, amb la boca petita, segurament els seus dirigents haurien preferit noves eleccions on disputar la primera posició electoral a Catalunya.
Objectivament, s’elegirà un nou govern de la Generalitat presidit per un convergent i amb majoria de dretes, amb un programa nacional clar, perspectiva i full de ruta de procés constituent però majoria poc consistent al Parlament i amb un programa social magre o inexistent.
Caldrà recordar-l’hi, en primer lloc, que les classes populars de Catalunya no poden esperar 18 mesos a resoldre els seus problemes. Educació i sanitat pública, emergència social contra la pobresa, renda mínima garantida. Des del sector dels empleats públics, reclamem recuperació dels drets laborals i salarials com està succeint a Espanya. Volem la paga de 2012 (i les de 2013 i 2014), trencar ja amb la congelació salarial i recuperació de la contractació al sector públic. Com a treballadors de la RTV pública, volem canvi en la direcció de la CCMA, heretada del pacte CiU-PP de fa 5 anys, finançament estable i suficient i manteniment de la capacitat productiva dels nostres centres de treball.
5. El procés. El moviment “En Comú” i la lluita de l’esquerra per l’hegemonia
La promesa en el discurs d’investidura de Carles Puigdemont és mantenir el full de ruta del procés constituent de la República Catalana. Tots som conscients que, al primer pas que es doni d’aquest full de ruta, quedarà aturat en alguna instància jurídica per part del govern espanyol. Tirar endavant el procés requereix ruptura amb l’estat monàrquic espanyol i, per això, cal un moviment de desobediència civil que només pot ser liderat des de l’esquerra. La dreta quedarà ràpidament anul·lada pels seus compromisos amb els poders econòmics estatals i internacionals.
El problema i la feina pendent segueix sent que l’esquerra sigui capaç de disputar l’hegemonia del procés.
Primer, perquè és l’única garantia que el procés constituent i de ruptura tiri endavant.
Segon, perquè només així el procés es farà a favor de les classes populars, millorant les seves condicions de vida i evitant les divisions entre el poble.
La meva opinió és que el factor determinant per aconseguir-ho està en organitzar i desenvolupar des de baix els espais “En Comú”, forjats en les candidatures municipals i assajats a escala nacional en les eleccions generals com a punt de trobada de moviments socials i anar preparant una alternativa d’esquerres i republicana a un govern molt provisional i inestable que no pot donar resposta a les necessitats del poble ni en el terreny de la lluita per unes condicions de vida i laborals dignes ni en de la reivindicació democràtica del dret a decidir de la ciutadania de Catalunya sobre la forma d’organització política.
Somrieu, que sí que es pot!!
Barcelona, 11 de gener de 2016
jordilopezsantin@gmail.com
@JLoSantin
Dones de 2015 dones de 2016: Nalin, Ada, Manuela, Marisa
Una breu nota per acabar l’any.
Comentant la portada de la revista Time declarant Angela Merkel com a «persona de l’any 2015», l’exministre grec Yanis Varoufakis en un article reproduit per «Sin Permiso» deia això que subscric:
«¿A quién designaría yo Persona del Año? Mi voto se decide por Nalin Afrin (cuyo nombre verdadero es Mayssa Abdo), la mujer que ha estado dirigiendo la resistencia contra el Ejército Islámico en la asediada ciudad kurda de Kobani» http://www.sinpermiso.info/textos/mi-persona-del-ano-2015
Aquesta és, fem-li els honors a la lluitadora
Amb el permís de Varoufakis, afegeixo dues més que simbolitzen més a prop el desig de canvi cap a una societat més justa i el combat contra les desigualtats
Sense dubte, Ada Colau és la dona de l’any 2015 a Catalunya. Ha aconseguit fer-nos guanyar l’alcaldia de Barcelona, generant un moviment d’entusiasme i alegria de revolta. Això va ser a la primavera i a la tardor, gairebé a l’hivern, va contribuir poderosament a l’èxit d’EnComúPodem una nova esperança de canvi i de ruptura constituent
PER QUÈ @catsiqueespot (4): A CATALUNYA HI HA LLUITA DE CLASSES
PER QUÈ «CATALUNYA SÍ QUE ES POT»? (4): A CATALUNYA HI HA LLUITA DE CLASSES
Una de les nits de les festes de la Mercè passava per davant del Liceu just en el moment de la sortida del públic del teatre. Un «flashback» em va transportar a la meva Barcelona adolescent de finals del 70, quan alguns joves generalment anarquistes escridassaven els burgesos que sortien de la funció d’òpera.
Les persones que sortien del teatre fa cinc dies eren de la mateixa classe: molta carcúndia, molts euros en roba i complements, empentes per prendre un taxi per fugir de la zona que odien de la ciutat i refugiar-se al seu «ghetto» dels rics: Pedralbes, Les Corts, Sant Gervasi… Ara podria mentir i dir que vaig veure en Mas i el Francesc Homs sortint del teatre. No hi eren, però podien haver-hi estat, ells o Garcia Albiol. També hi ha havia pintes de joves cadells de la dreta, looks Rivera o Arrimadas. Un tuf de naftalina i de barreja de perfums cars va desplaçar per uns minuts l’olor a kebab i «pseudopaella per guiris» del centre de la Rambla.
Per endavant, disculpeu-meu els amants de l’òpera. A mi també m’agraden, les de Verdi, i les de Wagner, perquè ningú digui que el meu gust estètic està mediatitzat ideològicament. I, posats a gustos, recomano la versió operística d’ Alban Berg del «Woyzeck» de Georg Büchner que tant va espantar els burgesos fa unes temporades.
La reflexió em va portar a dues idees: 1) Sempre ha estat xocant que el teatre dels somnis de grandesa de la gran burgesia barcelonina estigués incrustat en un dels barris més degradats de Catalunya i potser d’Europa 2) Que poquet tinc a veure, per la meva història personal i per la meva formació i evolució, amb tota aquesta carcúndia que sortia del teatre. Quina repulsió em fa sentir aquesta gent.
Una sensació semblant de fàstic la vaig sentir fa uns mesos quan el conseller de Presidència Francesc Homs ens va rebre a membres dels comitès d’empresa de TV3 i Catalunya Ràdio a un despatx del Palau de la Generalitat. Quina sensació de ranci, uns despatxos i uns pasadissos tètrics, de convent medieval on no es pot respirar aire fresc. Allà Homs va insistir en la famosa «teoria del barco»: «Anem tots al mateix barco». Ho diuen així: «barco» no vaixell. Que aixequi la mà qui no hagi sentit algun empresari, capataç o cap de poca monta dient aquestes paraules. Normalment per demanar «sacrificis» i «ajustos» a «subalterns», no pas per a ells mateixos. No, sr. Homs, ja li vaig dir, Ni parlar-ne. El meu vaixell i el seu no només són diferents, sinó que naveguen en direccions contràries.
Em va tornar aquella frase que ressona al meu cervell contundent des de 2010 o 2011 quan la va pronunciar Vicenç Navarro en un debat sobre la crisi a la festa d’EUiA: «A Catalunya hi ha una lluita de classes molt ferotge, no ho oblideu!!». Al costat hi era David Fernández, abans de ser diputat per la CUP, i hi assentia. No dubto que segueix pensant el mateix i espero que transmeti als seus companys de candidatura aquesta idea quan tinguin la responsabilitat política de decidir sobre el futur govern de Catalunya
I tant que hi ha lluita de classes!! El govern d’Artur Mas, lligat amb els banquers i grans empresaris, no només va aprovar juntament amb el PP la reforma laboral, la llei d’estabilitat pressupostària, l’amnistia fiscal i tot l’entramat legal que va aplicar la política de la troika a Espanya i a Catalunya. VA SER EL PRINCIPAL IMPULSOR. Quan Zapatero dubtava, Mas anava a la Moncloa a impulsar la reforma. Amb Rajoy, el grup parlamentari de CiU a Madrid, dirigit per Duran Lleida, implorava «mà dura» contra els treballadors i els sindicats.
Mas es va oposar sempre a tots els moviments socials sorgits del 15M, les marees i les plataformes contra les retallades. El dia que es va rodejar el Parlament, dalt de l’helicòpter, Mas va veure perillar el seu poder a Catalunya, el poder de la seva classe.
No ho hem d’oblidar. La República del 99%, de la majoria del poble, no pot tenir com a president Artur Mas. És un absurd. La nostra República, la de la majoria del poble de Catalunya, es farà contra Artur Mas i el seu partit neoliberal i corrupte.
Els de Mas, en realitat, són també els de Ciutadans i els del PP. Ara poden semblar terriblement enfrontats, els clans mafiosos també s’enfronten, però quan es tracta de robar drets del poble, d’acomiadar, de retallar sous, de privatitzar serveis públics per enriquir-se ells i els seus amics, van de la maneta. A TV3 i a la CCMA, els treballadors ho sabem per experiència pròpia, encara patim com a president de la corporació un resultat del pacte CiU-PP de 2011.
El 28S sortirà el sol per a tothom. I caldrà, amb els resultats a la mà, impulsar el procés constituent que requerirà una ruptura amb la monarquia espanyola del 78. Qui estarà per aquesta via? De debò algú pensa que Artur Mas liderarà la ruptura? Els senyorons que sorten del Liceu lideraran una ruptura? No és possible. Només un moviment popular encara més decidit i insubmís que el que s’ha manifestat fins ara podria fer-ho. La gent del Raval que no han entrat mai al Liceu, aquests són els protagonistes, les classes populars, els de baix, els que tenen poc a perdre i molt a guanyar.
El 28S cal fer fora el govern d’Artur Mas per la dignitat del poble i començar a caminar lliures. I al desembre no ens podem inhibir d’una altra tasca important: fer fora Rajoy de la Moncloa.
El 25, divendres, a les 19 h totes a la Farga de l’Hospitalet a l’acte final de campanya de «Catalunya Sí Que Es Pot» I el 27, és clar, no oblideu votar CATALUNYA Sí QUE ES POT
Barcelona, 24 de setembre de 2015
PER QUÈ #CATSÍQUEESPOT (3): DRET A DECIDIR TAMBÉ SOBRE EL GOVERN
DRET A DECIDIR TAMBÉ
SOBRE EL GOVERN DE CATALUNYA
Si sou de Ciutat Vella de Barcelona, com jo, diumenge 6 ens trobem a les 12 a la Plaça Sant Agustí Vell
«Catalunya Sí Que Es Pot» defensa amb convicció el dret de la ciutadana de Catalunya a decidir sobre el seu futur. En el terreny dels drets nacionals, això significa iniciar un procés constituent on el poble lliure i sobiranament decideixi sobre la seva relació amb els pobles d’Espanya, sigui de federació o confederació de repúbliques o d’independència.
El dret a decidir també s’ha d’aplicar sobre el govern de Catalunya. El 27S també es decideix sobre el govern de Catalunya durant els propers anys, el govern que gestionarà aquest procés constituent. Importa molt quin sigui aquest govern i quina sigui la seva política.
L’altra nit, mentre enganxàvem cartells per a l’assemblea oberta de CSQEP de Ciutat Vella, parlant amb els veïns, un home ens deia: «Aquest cop jo votaré independència. Sóc mestre i pels nens l’única solució és la independència». La meva resposta va ser: «Potser sí… o potser no. Si mantenim la mateixa consellera d’Educació de CDC, Irene Rigau, l’ensenyament públic a Catalunya seguirà en precari, perdent qualitat per manca de recursos, seguiran afavorint els centres privats o concertats, no es farà res per garantir escola bressol pública de 0 a 3 anys als nens i nenes, es perpetuarà o es farà més gran la desigualtat a través de l’ensenyament».
Sóc treballador de TV3. Amb el govern d’Artur Mas hem patit la pitjor direcció de la història a la CCMA (TV3 i Catalunya Ràdio). Brauli Duart va ser nomenat president del Consell de govern amb el suport del PP en aquell govern que CiU no vol recordar però va ser amb aliança amb el PP i després es va quedar malgrat el canvi de majoria parlamentària. Amb aquesta direcció hem patit un ERO, 600 treballadors han anat al carrer, ens han deixat sense Conveni, ens han retallat el sou en més d’un 15% com a la resta dels treballadors públics de Catalunya. La manipulació informativa a favor del govern ha arribat a nivells desconeguts i s’ha externalitzat la producció de programes en favor de les productores privades dels amics de Convergència.
Després d’anys de conflicte laboral i de lluita, de demandes jurídiques, ara aconseguirem recuperar el Conveni i el nostre sou. Però els treballadors/es de la CCMA volem una cosa més: que canvii la direcció. Aquesta direcció no pot continuar.
De la mateixa manera, han de seguir governant Artur Mas, Boi Ruiz, Francesc Homs, Irene Rigau, Andreu Mas-Colell? O cal un canvi de govern a Catalunya?
Qui farà els Pressupostos de la Generalitat de 2016? Com seran aquest pressupostos? Com els dels anys anteriors, beneficis i privilegis als bancs, a les grans corporacions, als negocis de la sanitat i l’ensenyament públic? O es dedicaran als serveis públics, a combatre la pobresa, a incentivar la creació d’ocupació?
CAL UN CANVI DE GOVERN A CATALUNYA. CAL UNA MAJORIA D’ESQUERRES PER FER POLÍTICA A FAVOR DE LA CIUTADANIA, ACABAR AMB LA CORRUPCIÓ I EIXAMPLAR LA DEMOCRÀCIA I LA PARTICIPACIÓ PER DECIDIR LLIUREMENT SOBRE EL FUTUR DE LES NOSTRES VIDES.
SÍ QUE ES POT!!
Si sou de Ciutat Vella de Barcelona, com jo, diumenge 6 ens trobem a les 12 a la Plaça Sant Agustí Vell
Nota.- Hi ha un sometent organitzat d’indocumentats i «trolls» no identificats per anar escampant porqueria per les xarxes. Qui vulgui debat polític seriós que s’identifiqui plenament com ho faig jo i parli amb correcció. «And the rest is silence», com deia el mestre.
Barcelona, 4 de setembre 2015
@CatSíQueEsPot
http://catalunyasiqueespot.cat/
PER QUÈ #CatSíQueEsPot (2): «PEOPLE HAVE THE POWER»
PEOPLE HAVE THE POWER
L’altra nit vaig estar veient un reportatge del festival de Glastonbury d’aquest juliol, potser encara sota la influència d’unes curtes vacances a Manchester seguint la pista del rock com a música del poble, i em va aixecar de la cadira una Patti Smith, amb l’energia de sempre i lluint orgullosament les seves canes, cridant el seu «People Have The Power» (El poble té el poder)
D’això va aquesta campanya i aquest moment polític: Cal que el poble, la ciutadania de Catalunya, prengui en les seves mans la decisió sobre el seu destí, Aquest objectiu requereix treure’s de sobre els governs dels últims anys que han aprovat i executat lleis contra la majoria de la població i, especialment, han aplicat el sadisme social dels poderosos contra els més desafavorits per gestionar una crisi econòmica amb el resultat de més beneficis pels rics i precarització econòmica i de la vida quotidiana de la majoria, de les classes treballadores, dels autònoms, dels joves sense feina.
Els responsables tenen noms i cognoms. Els que han de marxar i deixar pas al poder del poble tenen noms a Espanya i Catalunya. Rajoy, Montoro, Wert, el govern del PP i Artur Mas, Boi Ruiz, Mas Culell, el govern de CiU. La dreta, en resum. Una dreta on s’ha d’incloure també els nouvinguts de Ciutadans, encara immaculats en matèria de govern però seguidors de la mateixa economia neoliberal que ens ofega.
L’experiència de les municipals ha de servir de mirall. Allà on s’han presentat candidatures d’àmplia unitat per donar la paraula a les aspiracions populars han tingut bons resultats: Barcelona, Badalona, A Coruña, Santiago, Madrid, Saragossa i altres.
«Catalunya Sí Que Es Pot» aspira al mateix objectiu: Que la ruptura necessària amb el règim de democràcia limitada tingui per protagonista i sigui liderat pel poble, no pas per qui ha governat contra la població, reduint serveis públics, tancant hospitals i enriquint el negoci de la sanitat privada, reduint els pressupostos de les escoles i universitats públiques, tancant o aprimant empreses públiques per privatitzar en mans dels seus amics aquells negocis rendibles. Només així la ruptura amb el règim, diguem-ho amb tota la convicció, la ruptura amb la monarquia borbònica portarà a una República Catalana que prioritzi els drets del 99% de la població de Catalunya. El procés d’exercici real del dret a decidir en llibertat de la ciutadania de Catalunya no pot ser liderat per Artur Mas i el seu partit corrupte. Molt menys pel PP ni per Ciutadans que no volen tocar res del règim actual.
«Catalunya Sí Que Es Pot» aposta pel protagonisme del poble en aquest procés decisiu pel que fa als drets socials i nacionals. «Power to the people», com canta Patti Smith i com hem cridat tant a les places i carrers de Catalunya durant els últims anys: «Sí que es pot», «Sí se puede»
Els següents escrits ja aniran de temes més concrets. Alguns deuen esperar que parli de com afronten els mitjans públics de comunicació aquestes eleccions i quin paper està jugant la direcció de TV3 i Catalunya Ràdio en aquests moments. Hi haurà temps. Per ara, tornant de vacances, venia de gust una mica de Rock & Roll: «People have the power».
http://catalunyasiqueespot.cat/
@catsiqueespot
Barcelona, 29 d’agost de 2015
PER QUÈ ESTIC A «CATALUNYA SÍ QUE ES POT»?
PER QUÈ ESTIC A «CATALUNYA SÍ QUE ES POT»?
Ja som davant de les eleccions avançades al Parlament de Catalunya. Per motius diferents, per a tothom són unes eleccions especials. Opino que el més especial que tenen aquestes eleccions, com les municipals de maig, és que es situen en un moment històric molt concret on ha crescut decisivament en moltes persones el convenciment que cal trencar amb els motllos de democràcia limitada del règim del 78 i que és possible trencar-hi. Per això, aquestes eleccions poden tenir un caràcter CONSTITUENT I RUPTURISTA.
Amb aquest caràcter van començar els moviments de confluència política ja fa un temps i han cuallat de manera diversa. A les municipals amb Barcelona en comú i altres candidatures de confluència. Es va demostrar que es podia guanyar i es va guanyar a Barcelona i a ciutats importants de Catalunya.
Ara la confluència que ha estat possible forjar es diu CATALUNYA SÍ QUE ES POT. Si alguns no han volgut ser-hi, tindran els seus motius molt respectables. Però la candidatura que representa aquest impuls és, sense dubte, «Catalunya Sí Que Es Pot».
Hi sóc al moviment i a la candidatura, doncs, en PRIMER LLOC, perquè és el moment d’iniciar a Catalunya un procés de ruptura amb el què han significat 37 anys de règim monàrquic que han negat al poble, a les persones treballadores, a les classes populars, exercir el seu DRET A DECIDIR sobre tot el que fa referència a les seves vides: Sobre la forma d’estat i la possiblitat de forjar una REPÚBLICA CATALANA que trobi maneres de relacionar-se amb llibertat i igualtat amb la resta de pobles de la península. Sobre la relació de classes dins d’aquesta República i el seu estat social, els serveis públics i les condicions que la República ha de garantir a la ciutadania de Catalunya, la IGUALTAT en una paraula. Sobre la QUALITAT DEMOCRÀTICA d’aquesta república, on la ciutadania tingui responsabilitats col·lectives i no es limiti a exercir cada quatre anys un vot amb alternatives limitades.
En SEGON LLOC, perquè «Catalunya Sí Que Es Pot» representa la continuitat i la possibilitat de confluència de diversos moviments populars, uns que venen de molt lluny i altres que van nèixer en lluita contra les polítiques d’austeritat i la gestió antipopular de la crisi que han fet els governs espanyol i català els darrers anys. És continuitat del SINDICALISME que s’ha oposat a la Reforma Laboral, del 15-M que va mostrar el dèficit democràtic del règim, de les MAREES i PLATAFORMES que han defensat amb ungles i dents els serveis públics, el bé públic, el dret a la sanitat, l’ensenyament i l’habitatge, dels MOVIMENTS VEÏNALS que lluiten per la vida digna als barris. I també, amb tota la convicció, del moviment massiu de catalanes i catalans que van ser menytingudes pels poders judicials i legislatius de l’Estat Espanyol i van sortir al carrer en un exercici plenament democràtic per exigir l’exercici de la SOBIRANIA POPULAR sobre la seva relació amb l’estat.
En TERCER LLOC, perquè «Catalunya Sí Que Es Pot» preten un CANVI DE GOVERN A CATALUNYA. Aquesta candidatura vol que hi hagi una majoria d’esquerres al Parlament de Catalunya que governi i canvii radicalment la política dels governs d’Artur Mas i de CiU. Mentre les organitzacions, moviments i persones que integrem #CatSíQueEsPot protagonitzàvem la protesta contra la política del govern del PP amb vagues generals, concentracions, accions directes contra els desnonaments, el tancament de centres sanitaris i educatius, Artur Mas aprovava la Reforma Laboral, la Llei d’Estabilitat Pressupostària i totes les mesures restrictives que han posat el poble de Catalunya contra les cordes i en una situació de precarietat social extrema. Durant la primera legislatura va governar Catalunya amb el suport del PP i després amb vergonyants suports a la seva política antipopular per part d’ERC. La REPÚBLICA CATALANA que volem construir no pot venir de la mà d’aquesta política sinó d’una majoria d’esquerres, de canvi a favor de les classes populars, de les treballadores i treballadors, de la classe mitjana empobrida durant els últims anys, dels joves que han estat foragitats del mercat laboral, de les dones que han vist reduida la seva autonomia personal.
En QUART LLOC, perquè la candidatura de «Catalunya Sí Que Es Pot» l’encapçala Lluís Rabell, una persona íntegra i lluitadora, activista des de sempre de moviments socials i veïnals. I perquè la llista és plena de tantes companyes i companys de lluita al sindicat, al carrer, als moviments feminista, veïnal, internacionalista: Joan Coscubiela, Joan Josep Nuet, Núria Lozano, David Companyon, Gemma Lienas, Albano Dante, Lola Castro, Assun Franquesa, Marta Ribas, la Sara Vilà de Lleida, la meva companya de treball Mari Luz García de Catalunya Ràdio…En fi, totes i tots fins a 135 que exemplifiquen aquest impuls de confluència per guanyar.
Hi ha motius més directes com a treballador de TV3 i de la CCMA o com a veí de Ciutat Vella de Barcelona que seran motiu d’altres escrits,
De moment, aquests són clars. ENDAVANT, SÍ QUE ES POT, SÍ SE PUEDE.
Barcelona, 25 d’agost de 2015
#CatSíQueEsPot
@catsiqueespot
El blog de Jordi López Santín 
leave a comment