Bon dia, república catalana…???

Dedicat a A. T., per tantes coses compartides i tantes polèmiques

però sempre emocionant-me i arribant-me dins del cor… i del cap

Divendres 27-O, 22 hores: Acabo d’arribar a Barcelona des de Madrid on hem anat uns quants dels Comitès d’Empresa i dels Consells  Professionals de TV3 , Catalunya Ràdio i ACN per protestar contra l’aplicació del 155 i la intervenció dels mitjans públics, que finalment queda fora del text directe de la vergonyant ocupació de la Generalitat. Arribo a casa, no vaig a Sant Jaume perquè estic molt cansat, però veig alguna gent a la plaça, la bandera espanyola monàrquica onejant al Palau i Puigdemont no surt. A les 10 tothom es dissol i se’n va a casa. Què estrany. Si quan el Barça guanya el títol menys rellevant de futbol hi ha gresca fins la matinada. No tocaria celebrar la possiblement única nit republicana amb una bona orgia de llibertat i de rauxa col·lectiva?

Dissabte 28-0, 9:37: Miro el mòbil, missatge d’A.T., la meva amiga col·lega filòsofa i sempre precisa en les frases, «Bon dia republica catalana!» exactament escrit així. M’emociono. Baixo al carrer, ni rastre de la República, és d’hora?, però van passant les hores i ningú surt en defensa de la República. Ni els generals, ni els suboficials, ni la tropa… només la meva amiga amb el seu dolç despertar republicà.

I van passant les hores. El cessament del govern es va fent més real. El dissabte més tranquil de l’últim mes a Catalunya. Sèrie: «Míster Robot», t3 ep 1, monòleg sobre les «revolucions» del segle XXI i els seus efectes. Teatre: «La calavera de Connemara», divertida comèdia negra irlandesa.

Diumenge es consuma el que començo a veure com a gran desastre. Mani espanyolista, centenars de milers per la unitat monàrquica d’Espanya. Més banderes monàrquiques al carrer que mai a la història de Catalunya. I de la República? Cap notícia.

Ara ja és evident. Les primeres hores després de la proclamació d’un estat nou són decisives. S’ha de demostrar si el «nou poder» es capaç d’imposar-se a l’antic. Doncs aquí tot a l’inrevés: l’antic domina lo nou. El més present és el poder de l’aparell estatal del Regne d’Espanya i els seus partidaris, centenars de milers de catalans, motivats i mobilitzats.

Dilluns, rendició i esperpent. Es dissol el Parlament, per tot arreu s’acata la nova administració imposada per Rajoy, els partits comencen a fer càlculs electorals per a les pròximes autonòmiques (Junqueras, mentida enèssima: «no tornarem a anar a unes eleccions autonòmiques». Sí, es clar, tu també vas dir que les empreses no marxarien de Catalunya, que només calia una resistència de 3 dies i vindria… X (Europa, Trump, Israel, el Corto Maltès) a ajudar-nos i reconèixer la República… i així tantes mentides, Oriol). I de sobte l’esperpent, l’astracanada. Mentre al plenari del Comitè de TV3 es debat com aixecar els ànims dels companys a l’assemblea i situar-nos en clau de defensa dels drets laborals, combatre un ofec econòmic de la CCMA per part de l’Estat, algú em passa el mòbil: «Mira, La Vanguardia diu que Puigdemont és a Brussel·les» Què? El capità de la nau cap a Itaca abandona la nau? I ara què? Mentrestant, els catalans que tenen feina van a la feina, els comerços  obren, les vagues es desconvoquen i s’imposa el desconcert. A l’assemblea ve poca gent, en silenci i cara de decepció i els debats van cap a afers marginals o a la defensiva. Com respondre a les agressions feixistes o com hem de rotular les aparicions de Carles Puigdemont, com si això fos important en aquests moments.

Dimarts, acte final (de moment, com a mínim per mi). Declaració indignant de Puigdemont, «hem optat per la prudència» rendició «Junqueras i altres membres del govern es queden a Catalunya» que pringuin ells? «Els funcionaris i la gent defensaran les institucions  com ho van fer l’1OCT» allà vosaltres que cadascú s’ho faci com pugui «anirem a les eleccions i acceptarem el resultat» Rajoy guanya i el poble perd.

Són mentiders, imbècils o una combinació de les dues coses? Aquest moviment republicà no es mereixia aquests dirigents. Realment van creure que l’estat monàrquic no exerciria el seu poder contra la república catalana, embrionària i feble? Si és així, són imbècils que és el pitjor que pot ser un polític. Si ho sabien i malgrat tot ens van portar a dos milions de catalans fins aquí per al final fer aquest estirabot, són uns mentiders compulsius que mereixen perdre tota credibilitat política.

I ara on som i què podem fer? En la meva opinió, som pitjor que abans de l’1 d’octubre, no hi ha govern ni Parlament, la dreta està crescuda i mai s’havien organitzat tant les forces defensores de la Constitució monàrquica del 78 a Catalunya. El fruit de no haver aconseguit disputar tant sols la direcció d’aquest moviment i que  l’hegemonia l’ha  tingut el que jo encara anomeno la dreta catalana, Convergència i una part d’ERC, la part que dirigeix el partit, aquells il·lusos i il·luminats que diuen «ni esquerres ni dretes, primer independència i després ja en parlarem». Doncs no hi ha independència, l’esquerra reculant i la dreta creixent.

Ara tothom és ja en clau electoral. Cal construir i organitzar «Catalunya en Comú», aquella confluència que ens va il·lusionar i que tot el procés i alguns errors ha fet desdibuixar. Tornem-hi amb perspectiva més enllà de la contesa electoral, amb un programa que parli de combatre la pobresa i la desigualtat, que parli de sous, sostre, pa i dignitat republicana. La lluita continua però no oblidem la força del poble ni la trista feblesa d’uns dirigents que no mereixem. Ho diu el Periódico d’avui: «President, deixi-ho estar». Ara i sempre és l’hora del poble i d’acumular forces. La república arribarà i el teu dolç despertar, amiga, tindrà la resposta de moltes veus: Bon dia, republica catalana!!