Han tancat la Rambla?

«Han tancat la Rambla,

han fet fora tothom,

han buidat els arbres

dels ocells i les flors.

 

Quina nit més trista

si no et tinc al costat !

El silenci m’envolta

per tot arreu allà on vaig.»  Jaume Sisa

«Emigrants i forasters inundaven els carrers
amb un còctel demencial de turistes amb obrers.
Obert i càlid el cor dels seus habitants,
es nodria des de sempre de tradicions ben diferents. (…)

Hi ha gitanos i jueus, i valencians i portuguesos,
andalusos i algerins, i mallorquins i aragonesos.
I unes Rambles que van plenes de fecunda humanitat,
un oasi de tolerància impossible d’amagar.»  Gato Pérez

 

Així era la Rambla de la meva adolescència. La de Sisa i Gato Pérez, la de les jornades llibertàries, la d’Ocaña, Nazario i els primers clams per la llibertat sexual. No podia ser d’altra manera a la porta del «Barri Chinu» (pronunciar així, sisplau, com ho diem els barcelonins de la part baixa i amb orgull). Ja des de primers de segle XX, la Rambla era una mena de porta de… del paradís per a alguns, un paradís artificial potser però algú ha visitat altres paradisos?… o de l’infern per a altres. La zona canalla de la ciutat.

Però cal començar pel principi. I el meu principi «rambler» va ser abans del rock laietà i la fama tristament curta del Gato. (Quina falta faries ara, Gato, el meu cronista barceloní preferit). Al principi, la Rambla va ser el meu camí de pas de casa dels meus pares al barri de la Ribera (també dit amb orgull, pronunciar R-I-B-E-R-A i no pas «Born») cap a casa dels tiets i cosins gallecs que vivien al carrer Cadena (ara Rambla del Raval). Recordo perfectament els carrers perpendiculars a Sant Pau (Junta de Comerç, Robador, Espalter, Cadena) i com els pares deien, sobretot prop de Robador: «no passeu mai sols per aquí, eh?».

Més tard, va ser el meu camí cap a l’Institut Milà i Fontanals. Allà ja, amb companys de classe, vam començar a descobrir algunes coses dels secrets del «Chinu». Recordo als meus companys i a mi mateix mirant les dones i els homes que circulaven per allà buscant-se la vida de diverses formes. La Rambla i el «Chinu» eren la meva porta a una formació que no es donava a les escoles franquistes.

Després, sí, la Rambla de Sisa i Gato Pérez, les primeres manifestacions, més estudiantils i llibertàries que no obreres. Allà vam anar a cridar «La Torna al Liceu» quan els estudiants reclamàvem la llibertat dels Joglars processats en consell de guerra. Allà vaig sentir un dia de Sant Jordi uns anarquistes cridar «Viva Comisiones Horteras» amb carxofes i pastanagues a la mà. Allà em va donar un «gris» el primer cop de porra a les cames només per ser jove i passejar per la Rambla un diumenge cap al tard a l’hora que els del PCE-i convocaven la seva mani setmanal per la llibertat dels presos. Allà vam fer recular per uns moments els «marines» ianquis d’un vaixell de la VI Flota empenyent-los al crit de «Yankees go home» cap a mar, fins que allà es van posar en formació i es va acabar la broma (el meu company Tori, d’un poble de Jaén, deia «Yanquis co-jones» en lloc de «go home»).

La Rambla va ser on aquest seductor aprenent proposava a les primeres novietes o, millor dit, «intent» de novietes, anar a passejar, amunt i avall, fins i tot alguna vegada acabant a les Golondrines camí del Rompeolas (ho sento pel traductor que em va marcant moltes paraules en vermell, però Rompeolas és Rompeolas i ho serà sempre, igual que el carrer Platería per mi no serà mai Argenteria). Doncs això camí del Rompeolas a veure fins a on podíem arribar… Eren els temps de «quedem al Zurich». El Zurich, aquell mite… no puc concebre un bar que hagi esdevingut un mite sent tan inhòspit, amb un servei pèssim, car, uff… Ho tenia tot per ser el nostre temple però no ho va ser. Els temples dels estudiants canalles de l’època eren altres. En els meus primers temps a la Universitat el nostre circuit era un bar del carrer Joaquim Costa que no recordo el nom però devia ser Casa Jaime o Alberto o Fernando, amb un menú abundós i barat, després copes a l’Almirall i cap a La Paloma, a ballar els que en sabien i encara es mantenien drets. L’Almirall, sí, aquest sí que és un mite amb fama merescuda, allà l’aprenent de seductor va aprovar alguna lliçó (i en va suspendre moltes). Quin gran lloc, Sílvia, Quim, gràcies eternes per mantenir la llegenda viva, allà vaig aprendre a estimar/odiar l’absenta. L’absenta, la beguda emblema del Chinu  i de la Rambla.

Segueixen passant anys i no em canso de la Rambla. No deserto com ho vam fer tants altres. Per a mi, la Rambla ha seguit fins ara mantenint la mateixa barreja «de turistes amb obrers» del Gato, canviant amb els temps. Ara dels obrers se’n diu treballadors, o ja ni això, professionals o emprenedors o «kellys» (las que limpian, las que curran). I els turistes són més i gairebé han guanyat la batalla, però si rasques una mica encara la Rambla té molts secrets per descobrir.

Cap als 90 va tornar a ser escenari de més aventis nocturnes. Llavors el circuit va canviar i era The Quiet Man, un pub irlandès de Nou de la Rambla, el London (no podia faltar, oi?), El Cangrejo, La Concha (magnífic local dedicat a la gran Sara Montiel) i acabava a un lloc estrafolari que tenia obert fins molt tard, el Popov, amb una olor fètida a zotal, però que servia aquelles copes que no hauries de prendre a hores molt altes de la nit. I aquella nit que… suposo que ja haurà prescrit i ho puc explicar encara que avui és força inconvenient, un servidor al volant d’un cotxe tornant d’un extraordinari concert d’Eric Clapton va creuar el carril central de la Rambla per fer un canvi de sentit, impulsat per l’efecte d’un parell d’anfetes i unes quantes copes… No em sento orgullós del fet, però va passar així.

Més tard, el 2006, un altre gran record. Amb els companys de doctorat vam decidir seguir els partits del Mundial de futbol des d’un bar prop de la Pompeu Fabra, el «Prince Barcelona». Hi havia brasilers, mexicans, xilens, una  italiana i un català i dues valencianes en el grup, ahh, i Elisa de Valladolid. Cadascú donava suport a la seva selecció però ja es veia que la italiana hi posava tot el cor i l’empenta i que allò apuntava a campions del món. Marilena ho vivia amb tanta intensitat que, cap als quarts de final, vam fer una aposta: Si Itàlia guanyava el Mundial, ens banyàvem a les fonts de Plaça Catalunya en pilotes. Només ella i jo vam mantenir l’aposta, tot i que prudentment es va afegir «en roba interior». Itàlia va guanyar aquell Mundial i tot el grup ho va celebrar com uns «tifossi» més. Vam recórrer tota la Rambla amb la Marilena a les espatlles entre el mexicà Pablo i jo. Ella convenientment guarnida amb samarreta de tirants «azzurra» i faldilleta blanca i una bandera italiana. Ens vam remullar amb cava a Canaletes, els italians gaudien d’allò més i finalment, vam acabar a les fonts de Plaça Catalunya, jo en calçotets i ella en bikini. «Visca Italia».

Podria seguir amb la nit surrealista del «faquir punkie» que en un bareto del Chinu es tallava als braços i les cames i ens llançava als espectadors agulles perquè l’imitéssim. Dono fe que la sang era real.

Però ja arribo al final… Ara la Rambla ha estat tacada de sang, no pas per un faquir punkie, sinó per uns terroristes fanàtics. Impressiona recórrer tots aquests racons que conec gairebé centímetre a centímetre, pensant en la salvatjada i veient els homenatges espontanis de la gent, «còctel de turistes i residents» (val el retoc, Gato?). I ara la Rambla és plena de policies armats. No m’agrada la policia, ja he dit que allà un policia franquista em va clavar un cop de porra a les cames. Ja no sóc el jove ingenu, l’aprenent de seductor o el «revolucionari utòpic» que aspirava a un món sense policia ni estats ni religió. Ara em conformo amb menys policia, menys estat i religió cadascú a casa seva, més llibertat i govern de la majoria, dels de baix sobre els de dalt.

Amb cadascun dels atemptats dels últims anys hem anat perdent llibertats i cedint a l’autoritarisme. Ara sembla que hi ha concursos a veure qui havia demanat més seguretat  i més policies abans del 16-A. He sentit a la ràdio un conspicu llibertari com Pepe Ribas, director de la revista Ajoblanco, exclamar-se perquè aquella tarda no hi havia policies a la cruilla de Pelai amb la Rambla. Tu quoque, Pepe?

Encara que hi hagi més policies que civils a la Rambla no es pararà un gihadisme fanatitzat amb una sòlida base a la injustícia flagrant del món que va forjar la triada del mal Reagan-Thatcher-Wojtila i va reblar la següent generació Bush-Blair-Aznar.

Mentrestant, la Rambla que segueixi viva i que els últims dinosaures puguem encara gaudir del nostre petit oasi tan artificial com els paradisos que promet el Raval (ara sí, ja és Raval) i la mar que sempre ens esperarà al final de la Rambla… o potser una flor negra?

«Al final de la Rambla me encontré con la negra flor…» Santiago Auserón, Radio Futura

 

Barcelona, 20 d’agost de 2017 (16A+4)